És legal exigir solvència en forma de certificats ISO específics?
La licitació pública, bàsicament, és aquell moment en què les agències estatals surten a dir al món: "Ey, qui vol vendre'm això o fer aquest servei?" I les empreses, per descomptat, funcionen amb les seves propostes, per veure si toquen un tros del pastís. Tot molt regulat, amb molts papers i regles, suposadament, de manera que ningú fa trampes i tothom té la mateixa oportunitat.
Ara, el drama habitual: els certificats ISO beneïts. És legal demanar -los? Bé ... depèn. Cada país té la seva pròpia novel·la legal, però en general, sí, solen demanar -vos que demostreu que no sou improvisat. I allà l’ISO Enter: aquells certificats que, sincerament, han acabat sent com la targeta de "Sé el que faig". Tothom els demana perquè, bé, garanteixen teòricament la qualitat, la seguretat i que no anireu a establir l’edifici per accident.
El problema és que de vegades passen de la línia. Si exigeixen una ISO super específica que tampoc es produeixi amb el que contracten, ja estem parlant de barreres injustes, gairebé com posar una trampa perquè només un pugui competir. Només per això, la famosa Directiva 2014/24/UE (sí, Europa ho pensava abans) diu que els requisits han d’anar al gra: si demaneu un certificat, ha de tenir sentit amb el contracte, no només perquè sí.
I els ulls, la llei també diu que si una empresa demostra que compleix els estàndards, encara que no tingui aquest paper ISO específic, no ho haurien de deixar fora. És a dir, el certificat ajuda, però no hauria de ser tot o res.
En resum, demanar a ISO en les ofertes públiques és força normal i legal, però no poden utilitzar -lo com a filtre per aconseguir competidors sense cap motiu. Si aneu a posar -vos en una licitació, mireu bé el que demanen i tingueu clar com es pot demostrar que podeu amb el repte, ja sigui amb la ISO de moda o mostrant la vostra experiència d’una altra manera. La clau no és mantenir -se fora de no tenir el paper adequat, sinó demostrar que podeu fer la feina.
